Els refugiats sahrauís van començar a arribar als campaments de Tindouf, a l’oest d’Algèria, des de mitjan anys 70. Allí es van construir una bona part dels campaments.
Han organitzat un estat en l’exili. Gairebé tota la població viu en haimes o en construccions de tova, sense serveis d’aigua potable i amb total falta de mitjans de subsistència enmig d’un lloc remot on les temperatures a l’estiu aconsegueixen fàcilment els 40 graus i a vegades fins superen els 50.
Actualment existeixen cinc camps de refugiats (wilayas) distribuïts per tota la regió: Auserd, Dajla, Al-Aaiun, Bojador i Smara. La capital administrativa és Rabuni on es troben els serveis d’administració, presidència i ministeris. Entre cada wilaya existeixen entre uns 20 o 50 quilòmetres de distància, excepte Dajla que està a uns 190 quilòmetres. Cada wilaya es divideix en petits grups de població anomenats ‘dairas’ i al seu torn cada ‘daira’ està composta per 4 barris. En cada ‘daira’ hi ha una guarderia i una escola primària.
Encara que la xifra varia any rere any, aproximadament es calcula que en l’actualitat aquests camps acullen a més de 200.000 refugiats. La crisi humanitària deslligada després de l’ocupació d’aquesta zona és una de les més duradores de la història. La població més afectada per la situació és la de la tercera edat, nens i dones amb anèmia i desnutrició. Cada mes les famílies reben una quantitat d’aliments bàsics i de primera necessitat, però no és del tot suficient, per la qual cosa l’ajuda humanitària internacional és vital i important. La sanitat també és un punt feble, per això molts sahrauís s’estan formant per a ser auxiliars d’infermeria i s’han construït diversos hospitals i clíniques per a proporcionar els serveis bàsics i pal·liar la situació. Gràcies a aquestes accions, cada vegada són menys els casos de malnutrició i malalties gràcies a les polítiques d’alimentació i salut adoptades.
«La població més afectada per la situació és la de la tercera edat, nens i dones amb anèmia i desnutrició»
El Marroc, qui ocupa el territori que els pertany, és el responsable que no hi hagi cap progrés per a garantir el retorn d’aquestes famílies a la seva pròpia terra. És més, dificulten l’atenció diària i l’assistència bàsica, especialment de nens, dones embarassades i ancians.
Encara que els refugiats busquen cada dia noves formes de subsistència, la perspectiva que impera en els camps és una sola: l’espera. La paciència comença a esgotar-se en els campaments, especialment entre els més joves. La falta d’horitzó és asfixiant: la gran majoria tenen estudis secundaris, alguns fins i tot són llicenciats i/o doctorats a Algèria, Espanya o Cuba. Però en Tindouf molt pocs poden posar en pràctica els seus coneixements. El marge de maniobra és tan limitat, que depenen gairebé en exclusiva del que els hi proporcionen els equips d’atenció i les ajudes humanitàries.